Vidal i Barraquer, Francesc
(Cambrils de Mar, Baix Camp 1868 - Friburg, Suïssa 1943)

Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família
de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat,
al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona,
es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà
a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una cultura
i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics
del seu temps. Després d’haver exercit d’advocat a Barcelona, decidí
de passar al servei de l’Església. Dissuadit per Torras i Bages
d’entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos
cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari
de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà
en ambdues facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents
càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat
canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l’arquebisbe
Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular
de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914
els bisbes de la Tarraconense l’elegiren senador. Renuncià el 1917
a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions
polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa
insubornable de la llibertat i dels drets de l’Església, constituí
el tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona
des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d’ésser
presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la Dictadura defensà
la llibertat de l’Església, i mantingué amb tots els altres
bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de
la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu
trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s’oposà
tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat
a Roma com a cardenal de cúria. Proclamada la República el
1931, contribuí a evitar incendis d’esglésies o de convents
a Catalunya. Cap de l’episcopat espanyol arran de l’exili del cardenal
Segura, s’esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional
--amb el president del qual, Alcalá Zamora, l’uní una sincera
amistat-- a mitigar les disposicions del projecte de constitució
que afectaven els drets de l’Església; intentà també,
en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador
de la República i informà el papa de la veritable situació
política i religiosa d’Espanya. Fou partidari de dirigir col·legiadament
amb els arquebisbes, en les conferències metropolitanes, els afers
religiosos i político-eclesiàstics d’Espanya, i en la preparació
dels documents collectius cercà també la col·laboració
de tots els bisbes. Com a president (fins a l’abril del 1936) de la conferència
de metropolitans, treballà estrènuament en la implantació
de l’Acció Catòlica, tot i que les bases d’aquesta, aprovades
per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil
i menys centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols
primacials a Espanya eren purament honorífics, defensà el
títol de primat de les Espanyes que tenia l’arquebisbe de Tarragona
i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció
honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que
hi havien estat històricament unides. Esclatada la revolució
a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià
a Poblet, com a hoste d’Eduard Toda i Güell. L’hi anaren a cercar
uns milicians de la FAI de l’Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué
més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés
a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però
aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu
secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació
i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d’ésser
embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana.
Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de
Lucca, fins que el 1943, a causa de l’ocupació alemanya, es traslladà
a Suïssa. Des de Farneta treballà incansablement a favor de
la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven
en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol,
que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per
poder dur a terme aquestes activitats, es negà a signar la lletra
col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937 a favor
de l’Espanya del general Franco, i també perquè no creia
adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies,
prenguessin un partit excloent, en una guerra civil, a petició d’una
de les parts bel·ligerants. Per algunes d’aquelles activitats, que
hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou permès
de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu
els vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions
del govern del general Franco perquè renunciés la seu de
Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni foren
tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit
el 1939 en un conclave en què prengueren part tots dos purpurats
catalans. En el seu testament palesà el desig que les seves despulles
fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides prop del sepulcre
del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment,
realitzat el maig de 1978.
[Miquel Batllori]
Enciclopèdia
Compacta, Interacció
Editorial, s.l. (Grup Enciclopèdia
Catalana)
Diputació 250 - 08007 Barcelona
Bibliografia bàsica